Eixim del Control i bordegem el llac de Champex. Es nit fosca. Ja no hi ha públic i fa fred. Anem xino-xano i quasi tampoc veiem corredors. A hores d’ara més bé “andarins”. Queden tres pujades i tres baixades. Ja queda poc però encara queda (el mòn està ple de contradiccions). Ens creuem finishers, però ens ho hem de "currar".Caminant per un tram de baixada quasi creiem que ens hem enganyat ja que anem sols. Per una pista de baixada tenim por. Por perquè quant més baixada més forta serà la pujada. Aquesta pujada, la de Bovine, vindrà a ser la més desagradable de tota la cursa. Després del camí ens trobem amb un pedregal força empinat. Les pedres son grans, hem d’anar poc a poc com si pujarem grans escalons (si no fora pels bastons, allí ens quedem). Davant van dos francesos que posen un ritme duríssim. Nosaltres els seguim. Ara ja va més gent darrere. Alguns els hem passat. Altres han arribat. Quasi al final tinc que parar uns segons només per refer-me. Si pares molta estona no pots moure de cap nou. El tram és tècnic “de cojon..”. Difícil com ell sol, fins que per una senda arribem a Bovine (son les 00:20 i portem trenta hores de carrera) on hi ha una carpa xicoteta en un gresolet on prenc un Nescafé que hem socarra la llengua però m’escalfa per dins. Feia temps que no sentia tant de fred i no tremolava d’aquesta manera.
Em pose fins i tot les malles corsari damunt de les curtes. Roba “per un tubo”.
El següent tram es de baixada, arriben primer al coll de Trient i després a Trient.
Trobem gent dormint a banda de la senda. En el fred que fa!
En aquest moment pense que és una possibilitat. Que puc tenir son. Res, “ni flores”, no hi ha que pensar en la son. Ja dormirem a casa. No estem ací per dormir.
A la baixada li tinc que posar un Compeed al dit del peu de CR perquè “la bufa” li ha petat. Dos xics de l’organització ens pregunten si tenim problemes. Problemes nosaltres? jia, jia, jia. Estem bé, tranquils. Anem sobrats!!
Ja baix, abans d’entrar en Trient CR em diu que va a cridar a la dona perquè vingue per ell, que abandona. Ostia!! Em quedo blanc. Li dic que no. Que queda poc (quin xiste!!!) Que anem molt bé de temps i si fa falta anar com les formigues i els caragols pues anem, però hem de finalitzar el que hem començat. Es la nostra primera UTMB. Si no acabem serà perquè ens retiren a la força. Ens tindran que lligar!
A Trient arrivem a le
s 02:15, (temps de cursa 31:45, Km 138.2). Un metge ens reb a l’entrada del poble i ens pregunte si anem be. “de categoria”. Ens seiem un poquet. La cara de CR era un poema. Jo ni “pio”. Em prenc una sopeta i ell res. Està apurat. En 10 minuts tornem al monte (per això em vingut, no per estar asseguts).
Al eixir del poble poques contemplacions. De cop la pujada, per senda i tot cap amunt. Estem cansats i ja es fa pesat. Al cap del ratet pare a llevar-me tota la roba que m’havia posat a Bovine. Estava suant com un porc. Li dic a CR que segueixca que ja l’agafaré. Hi havia més gent davant i darrere. Arranque de cap nou i ja estic sol. Faig la pujada sense vore llums. Ni davant ni darrere. Almenys les marques estaven clares. El control son dos parets i un sostre, un tio amb el lector del xip i una foguera per escalfar-se. Començo a baixar també sol i agafe a un tio que baixa “com el cul” i amb els dos bastons oberts ocupant la senda i mitja muntanya. Els meus peus i cames no estan per fer “derrapages” i vaig darrere. En arribar baix m’espera CR i entrem junts al control de Vallorcine (km 147, hora d'arribada 05:34, temps de cursa 35:04). Ens seiem en la carpa, fem una sopeta, i descansem. Hi ha molta gent dormint en el banquets.
A l’entrada del control hi ha un cartell que diu que queden
Eixim i junt unes fogueres amb les que la gent del lloc s’escalfa anem a buscar el riu que seguim una estona mentre fa un fred que pele. Quant més planegem més dura serà la pujada.
Arribem a la carretera i mirem la muntanya. La gent puja en zig zag fins arribar a perdre’s de vista. Va que queda poc!
CR puja com un coet. Jo comence a “fer la perleta”. Li dic d’anar-se’n sol, que pot fer una hora menys que jo. Però es cabut, cabut.
Em passa prou gent. Pugem per escalons fets de troncs i pedres. Uf va dir ell!!
Des de dalt es veu la carretera i els cotxes son molt xicotets. La gent quasi no es veu.
Estem en un gran pedregal. Pedres grans i menudes. Les forces estàn justetes i no és el moment de fer la cabra. Arribem a la Tête aux Vents (Km 155, hora 08:18, temps de cursa 37:48). La vista es impressionant: el Mont Blanc, la Mer de Glace, L’Aguile du Midi i Chamonix al fons de la vall. (Tan fàcil i descansat que haguera sigut anar per la carretera)
Només ens queda baixar (només). La baixada es corredora com a mi m’agrada, però encara que el cap dòna l’ordre "les bufes" dels peus couen com dimonis i no obeeixen. No puc. Al principi el terreny és tècnic però desprès es una autopista. Per desgracia ni CR ni jo tenim el peus per córrer. Baixant ens passa un munt de gent.
Per fi, arribem a les primeres cases de Chamonix i em conecte el “mans lliures” per retransmetre l’arribada a la família (tipus “Calleja”). Impressiona l’ambient. Molta gent al carrer animant i aplaudint. Ens donen forces per arribar corrent a meta. No hi ha cansament ni dolor. Ens sentim en un altre mon (potser el de Yupi). Abans de creuar la meta li preguntem a la dona de Tirant007 per ell. Està de camí. BIENNNNN!!! Veníem a acabar i acabarem els tres. És el més important. I a més a més si algún dels tres ho mereixia era ell. Han sigut dos anys molt durs. Chapeau mon ami!!!
Uns metres abans de la Meta veig la imatge que hi havia vist 40 hores abans, quan ens van demanar que tancarem els ulls. I...
...ni puc, ni vull detallar l’emoció al creuar la meta.
NOTES:
El meu soci Cul-Roig ja tenia aquest nick abans d’anar-li jo quasi tota la cursa al darrere. Que sou molt mal pensats!
Agrair-li al pelut més pelut de tots els peluts de Moró el seu suport anímic i moral. Salvador eres un fenomen.
Tornar a l’UTMB? “Tiempo por venir: FUTURO”
uffffffff Pepe,,,, pelos como escarpias... IMPRESIONANTE la experiencia y el como lo has contado.
ResponderEliminar