L’estància al menjador de Courmayeur va ser de lo més estressant i els macarrons quasi gelats i amb formatge que no hi havia manera que ens passaren (podeu imaginar com portem la boca i el cos a aquestes altures de la volteta). Només hi ha un wàter (encara que tampoc es necessita perquè el cos crema tota la gasolina. No tira ni el fum) i tan a penes podem llavar-nos les mans (i no ens les llavem, clar!). Tampoc es pot demanar més. Si haguérem corregut més, estaríem tots sols!!! Ni CR ni jo vam poder amb els macarrons.
Els pocs macarrons que vam menjar ens van generar dubtes ja que pensavem que eren poc aliment fins a Champex-Lac (aquest era el menjar més fort fins la nit). Mentre CR s’acomiadava de la família i de la dona de Tirant007 (xe tu, pareix James Bond) a qui li vam donar molts ànims per que li’ls traslladara, eixim de Courmayeur pels carrers de dalt, per la sombreta. De sobte una pista, que encara que rodejada de pins, el sol li pegava de ple. Cap amunt. El perfil no enganya i ací tot el que es baixa es puja i si empinada era la baixada més encara era la pujada fins al Refuge Bertone (
Ja en Bertone a
Baixem cap Arnuva. El camí es suau i ens deixem caure corrent i gaudint un poc de la baixada en zig zag. El control està molt ben sortit encara que a hores d’ara ja quasi no ens apeteix res. Des d’ací es veuen els igloos grogs del control du Grand Col Ferret a
Ens esperen
He de dir que quan podia alçar la vista de terra l’espectacle que ens oferien les muntanyes era senzillament MERAVELLÒS. Els Alps italians son espectaculars (Traver, espectaculars).
Hem d’afegir que feia molt de vent de cara la qual cosa posava un poc més de “gràcia” a l’excursioneta. Al Cim del Grand Col Ferret el biruji era d’escàndol. La boira havia substituït al sol i l’abric fixe acristalat estava de gom a gom. Tots canviant-se de roba. Abrigant-se. No puc ni entrar i em pose a una banda per tal d’enfundar-me el Gore, el buff, els guants i cap avall. Pista corredora fins que vaig donar amb CR que rellentitzava el pas esperant-me. La carrera comença a aclarir-se. Ja no es la serp lluminosa de la primera nit. Ja no es ni tan sols un cuc. Sols algunes unitats soltes. Nosaltres anem be. Jo crec que prou be per al que ens pensàvem.
Fins a La Fouly es tot de baixada per camins i sendes. Algunes pronunciades i altres no tant. Es fa llarg i ja tenim ganes de berenar. Passem per una zona prou perillosa on una terra negra damunt de pedres i raels es converteix en una autèntica pista de gel, justet on la senda passava per uns terraplens considerables. Mare quina por!!! (allí rellisque i tinc l’única caiguda)
Al entrar en La Fouly ens trobem a una parella d’espanyols (voyeurs) que ens diuen, creuen fer una gracia: “vamos a tomarnos una cerveza”. De les nostres goles va eixir una sola paraula al mateix temps: “CABR...”
Un poc més i es traga els bastons com els fakirs, per graciòs.
En 18 minutets ens canviem de roba (anem cap a la nit i fa més fresca), berenem i cride a casa mentre CR xerra amb uns catalans que li diuen que ha guanyat Kilian. Ens tindrem que conformar en ser segon, tercer i quart (veieu com es estresssssant i damunt no serem els primers!!!). De nou a la marxa. Zona d’asfalt on les plantes dels peus es veuen castigades de valent, comencen a coure.
Una trucada de telèfon ens confirma que Tirant007 segueix en la cursa. Ufff, QUINA ALEGRIA!!! Força Robocop!!
Passem per Praz de Fort on unes xiquetes a l’entrada del poble i altra a l’eixida ens ofereixen beguda. A les primeres no acceptem amb un amable “Merci” però a la segon, una xiqueta de uns 7 anys no podem dir-li que no. Un got de cola per als dos, un somriure i a seguir.
Ha de dir que entre el cansament i la xiqueta ha despertat en mi un sentiment, una emoció que ha fet que tornara a pensar en la familia, a recordar al meu pare que ens va deixar feia 5 mesos però que la seua memòria em va acompanyar tota la cursa i em va donar molta força, així com en el meu amic Carles a qui en Eslida un cadafal li havia fet el mínim que podia fer-li. Un bon esglai, un gran esglai i una forta abraçada per a ell. Fins i tot recorde a Mente “el gran Orzowey” a qui vaig visitar abans d’eixir de Castelló.
El meu pensament es per a tots ells i només tinc al cap arribar a Chamonix per tal de brindar-los aquesta feta.
Es molt important el cap en aquestos tipus de curses. Molta concentració. Fixar un objectiu. Son moltes hores en silenci, en soledat, amb una sola meta: ARRIBAR. Encara que siga en 45:59:59, però arribar. Vaig tenir moments de creure’m tornar boig de tant de cavil•lar però sempre en silenci. CR i jo. Jo i CR. Un darrere de l’altre, com si fórem frares (i sense “Carmelitano”). Però “Tirant007” venia darrere. Que bé!!
Ja la nit cau quan comença la Pujada a Champex-Lac i les marques no es veuen molt bé. Hi ha poques, tal vegada la zona Suïssa siga la pitjor senyalitzada del recorregut. 480 mts de pujada per una zona boscosa. Llàstima que la zona més forestal d’aquest Ultra Trail es passe de nit. Perdó: nosaltres la passem de nit!
Arribem a Champex-Lac on un gran menjador de campanya (ni a la mili com aquestos) ens reb amb tota mena d’aliments. Però els miracles estan cars i els macarrons segueixen sense entrar. Mig plat, un iogurt i un café. Una xerradeta amb un català que després vam avançar i no va acabar i de cap nou al camí, com si forem Curro Jiménez i l'Estudiante. Quin panorama!!!
Tinc que dir que la roba tècnica que portàvem retenia el calor del nostre cos mentre estava en moviment però quan paràvem ens quedàvem titos.
Estavem a punt d’entrar en el que tots qualifiquen com el gran enemic dels “courieurs”: LA SEGON NIT
No hay comentarios:
Publicar un comentario