UTMB 09 - Segon

Eixim prompte, tan a penes 1:20 min. per passar baix de l’arc. La carrera s’enfila. A les primeres posicions Dawa saluda a Kilian (“Savoir Faire” que diuen els francesos).

Els carrers son plens de gent per animar-nos. Tots ens volen xocar les mans. Ánimo!, Suerte!, Bravo!, Vamos!, Allez Allez! Bon courage!, Super! son alguns dels crits que ens profereixen. L’afició espanyola es fa notar. Les cames encara estàn rígides, no s'han soltat. Tan a penes podem córrer, només caminem. Encara tenim el cor en un puny!!!

Per la rue Docteur Paccard ens anem aclarint. Eixim de Chamonix i ens enfilem per un camí de terra i arbres. Adeu Chamonix. Fins aviat!!! (encara que tots ens podem trobar forts sabem que hi hauran incidències i no anirà tot bonic per a tots. Els tres esperem estar entre els finishers. No importa el temps, ni el desgast, ni la soletat, .... Volem la Glòria)

En aquest moment comencen per a mi males sensacions. El bidó de 800 cl. perd l'aigua. Per més que l’aprete no pare de perdre (no m’havia donat problemes als entrenaments). El porte a la motxilla. Quasi al muscle. Em mulla tota la samarreta, el pit i les malles corsari. Em fique prou nerviós. Molt nerviós.

Seguim els tres quasi junts, pegant-nos crits per localitzar-nos entre la "marabunta". Encara que la dinàmica es de baixada també hi ha pujadetes que negociem a peu. Hi ha que ser conservadors, encara que hi ha qui va com cavall desbocat (Pues no queda Botifarra!!!).

A Les Houches (8 km.) arribem en 1 hora. Moltíssima gent animant. Els espanyols ens donem molts ànims. Es per a emocionar-se. Els pels es tornen a erizar. Hi ha molta gent al control. Molta tensió. Tirant007 em dona una botelleta de mig litre per portar aigua ja que el meu bidó es un desastre. Amb els nervis m’oblide d’omplir la botella i el bidó i torne cap arrere per aigua.

Despleguem els bastons perquè comença “el ball”. L’eixida del control ja es cap amunt. Primer per asfalt i després per pista ens dirigim cap al primer coll de la volta. La Charme de 1.799 m. Tot de pujada. Pujada empinada i llarga. En arribar al cim ja es de nit, esta tot emboirat i comença a fer fred. Aprofitem per posar-nos el frontal i roba.

Ara toca baixar fins a Sant Gervais per una baixada llarga i empinada. Ho fem per pistes i per un sender estret on vaig tenir alguna paraula amb un francès de poca paciència (no sé perquè a tothom li pega per voler avançar quan no hi ha lloc. Com a la pista de Penyeta camí de Sant Joan). Com encara tot el mon esta fort es baixa corrent i nosaltres també. Tirant007 ens pega un crit: “gireu-vos”. ESPECTACULAR. La vessant de la muntanya es un serpentí sense fi de llumenetes. Impressionant.

L’arribada a Sant Gervais (Km 21, passem a les 21:50, temps de cursa 3:20) és espectacular amb tot el poble il•luminat. Hi ha molta, moltíssima gent animant. Ens miren el dorsal per a cridar-nos pel nom. Ens animen un a un. Chapeau!!! Abans de l’entrada del poble em pique un “no se qué” al coll que em fa vore les estrelles fins i tot arribant-me el dolor al muscle (“maleït bixo”). Tindria el dolor tota la nit i es feia més fort quan la “braga” em tocava la picadura. Hem canvie la samarreta i faig un “apanyo” al bidó amb un plàstic. Des d’ara ja no hem donaria tant pel sac.

Hi ha un avituallament molt complet. La gent menja molt encara que apenes ens hem desgastat. Només portem 2:30 hores.

Fins aquí vam anar els tres junts. Vicent es para a prendre una sopa amb fideuets. Cul Roig (d’ara endavant CR -res a vore en CR9-) i jo anem tirant, esperant que ens alcance Vicent. Ja no el vam vore més degut que la panxa li va jugar una mala passada. Més endavant un sms ho confirma: “Estic eixin d contamines no estic b d la panxa aneu” (en un poble amb eixe nom que podem esperar!), encara que Robocop es molt Robocop.

Ens enfilem cap a Les Contamines, el camí no és gaire agradable. De pujada i amb trams d’asfalt inclòs un control sorpresa abans d’arribar al poble.

Les Contamines (Km 31, passem a les 23:44, temps de cursa 5:14, hora límit 00:45), aquí també hi ha una gran animació. Tot el poble està pendent dels corredors. Et sents important.

A l’eixida de Les Contamines, s’acabà l’animació de la gent. Ja només en trobarem en llocs puntuals. Quedem sols amb les nostres Muntayes. Encarem cap a Notre Dame de la Gorge, per un camí il•luminat amb torxes i ens creuem en molta gent que ha pujat per vore la cursa. (la gent de les muntanyes sap valorar l'esforç). Per al públic és tota una festa i més d’un va com “el deu Bacus” (com si fora Magdalena Festa Plena). Fa estona que hem deixat l’asfalt i anem primer per pista, passem pel refugi de Nant Borrant. Agafem un sender de pujada que ens porta fins a La Balme de 1.706 m. (km 39 passem a la 01:28, temps de cursa 06:58, hora límit 02:45), fa prou fred.

Passat La Balme, comença la pujada al col du Bonhomme (2.329 m.). Es fa llarga, molt llarga. És nit fosca i sols veiem les llums del frontals i el sender.

Una vegada en el coll agafem un petit descens per uns falsos planers i encarem la pujada a la Croix du Bonhomme amb molta boira, cent metres més amunt que el Col (de desnivell, no distància).

Ara cap avall per una baixada molt relliscosa i amb força pedra, fins arribar a un camí des d’on es pot baixar ràpidament fins arribar a Champieux (Km 50, entrem al control a les 4:23 i sortim a les 04:37, temps de cursa 09:53, hora límit 06:15). Les sensacions, encara que no ho comentem, comencen a ser bones. Portem quasi 2 hores de marge.

Ací l’avituallament està en una carpa molt gran on omplim les botelles i ens mengem una sopeta de fideus ben calenteta amb mongetes i ensopecs (que bona estava!!), una barreta energètica, fruits secs i un entrepà de xoriç que em pose a la butxaca, per si fa el cas. No ens hem assegut des de l’eixida i tampoc ho farem ací ja que tots el bancs estan ocupats (molta gent). Crida l'atenció vore un xiquet d'uns 7 o 8 anys repartint barretes de cereals en una caixeta. En uns anys serà finisher, segur.

Encarem ara la pujada a la Ville des Glaciers que ens conduirà al col de La Seigne.

Comença per asfalt, força avorrida, passem a dos corredors que anaven parlant animadament, eren de Polònia (no confongueu amb el programa de TV3). A uns 1.900 m. d'alçada s’agafa una pista que prompte es converteix en sender i que ens durà fins al Col de la Seigne de 2.516 m. (Km 60, passem a les 06:53, temps de cursa 12:23). Es la frontera entre França i Itàlia. Només el tio amb el lector del xip i un càmera filmant (ací la graula o grajo “ya vuela bajo”). A la pujada ja ha notat desmai. Ha intentat menjar l’entrepà de xorís però s’ha fet bola i ha hagut de tirar-lo. Em faig un gel amb cafeïna (“Gel ayudame”, com cantava Tony Ronald) i em cau de categoria. A tot això s'ha fet de dia (a la primera nit no li teníem por i ha anat molt bé), malgrat que fa molt de fred el paisatge es impressionat, és impossible d’explicar. La part italiana es la més agresta, amb muntanyes perfilades i amb unes puntes espectaculars. A destacar la magestuositat de “La dent du Geant”.

La baixada fins al Lac Combal (1970 m.) on hi ha un altre control (km 65, passem a les 07:37, temps de cursa 13:07, hora límit 10:00), és molt ràpida. Fa molt de fred, per això no estem gens de temps (fer una coca-cola, una sopeta i uns quanta fruits secs). Anem per una zona plana, on es pot vore l’efecte del glacial Soldini (unes morrenes espectaculars plenes de pins per les seues bandes). Quan portavem una estona caminant trobem a un francés que venia de cara. Li diem “Monsieur, c’est pour là” i ell ens ve a dir que s’havia deixat els bastons i tornava al control. Pobre, aquest vindria a fer 168 km. “quina broma”.

Li pregunte a CR que es el següent (jo no m’havia estudiat la lliçó i menys mal que Tirant007 venia darrere sinó em pega un puro que “pa qué”) i amb molta parsimònia em diu que es una muntanyeta. (“vamos, una tachuela” que diria un ciclista del mateix Bilbao)

Encarem cap a l'Arête du Mont Favre (2.435 m.). La pujada és dura però la fem continuada. Els quilòmetres comencen a notar-se. Trobem a molts fotògrafs. Ara veiem el glacial des de dalt però tinc que dir que el tal Favre, quasi “tocayo” meu, s’ha mostrat un poc impertinent. Quan arribem son les 08:48 del mati (portem 14:18 hores de cursa). El lloc té unes vistes espectaculars de la part italiana del Mont Blanc, crec que les millors malgrat que el cim no es veu.

I si no estem al Mont-Blanc? I si ens em perdut? Impossible. Per allí anava En Josep Mª “Massa” (“pa la carabassa”), el corredor català més famós de tot Catalunya i part de l’estat Espanyol. I nosaltres l’anàvem a passar. Ara, ara si que començàvem a creureu-ho.

A partir d’ací tot es baixada fins a Courmayeur. Primer passem pel coll Checrouit-Mison Vielle (km 73) on hi ha un control on menge dos entrepans de llonganissa (salxixó) i formatge que em suposen el millor menjar de tota la cursa ja que anava amb la “llum de reserva” encesa (possiblement em lleven la fam per als macarrons que ens esperaven a Courmayeur . Igual que els xiquets!!). Fins ací arriba el "telesilla" de la població italiana.

La baixada al poble és molt pronunciada. A mi m’agraden les baixades però en aquesta els peus s’han d’estendre fins a ser una prolongació plana de la cama. És de les que castiguen les cames de veritat, ja que baixes més de 800 m. en picat. Quasi des de dalt ja es veu el poble i mai arrives. Els Quàdriceps comencen a telefonar. Piticlín, piticlín!!!

Arribem a les 10:22 i portem un temps de 15:52 hores. Ací tenim la bossa amb la que comença aquesta història, amb roba, sabatilles, farmaciola, etc. (Feia calor i em vaig canviar la roba i les sabatilles per unes més tècniques per al tram que quedava. També em vaig prendre un paracetamol per al dolor del bitxo). Es pot menjar de calent però no ha sigut una estància agradable. Molta gent, molt de soroll i al poliesportiu fa molta calor.