UTMB 09 - Primer

Dia 28 d’agost de 2009

Son les 17:30 hores i venim de deixar la borsa amb destinació Courmayeur. Arrivem del “Gymnase de L’Ensa” situat a la localitat de Chamonix Mont-Blanc, a la Alta Saboya francesa, al peu de la muntanya que li dona nom: EL MONT-BLANC.

(Uns diuen que es la muntanya més alta d’Europa, altres diuen que es la segon després del Monte Elbrus situat al Cáucaso, entre Europa i Asia. A mi plim!!!).

Som a la Place du Triangle de l’Amitié. Hem somiat molt de temps aquest moment. No estem sols. Gairebé tres mil de persones (corredors i familiars) ens acompanyen. Pareixem disfressats: motxilles, gorres, samarretes, calcetins, sabatilles, pantalons, etc. Fins i tot amulets com Ossets, nines, xumets. Cadascun d’un color, d’una forma, d’una marca. Però tots amb un comú denominador: Qui va dins es un@ “courieur” disposat a recórrer 166 km i 18.000 m. de desnivell (+ 9.000 i – 9000. El que es puja es baixa) creuant valls i planures, pujant i baixant muntanyes, tot en un temps màxim de 46 hores.

Fotos i petons. Moltes fotos i molts petons. Marits amb dones, nuvis i nuvies, pares en fills, mares en pares. Avis mirant-se i pensant: On van Senyor? Serà precís?

Tensió, molta tensió. Algun somriure però pocs. D’algun voyeur si de cas. No hi ha marxa enrere. Semblants seriosos. Semblants emocionats. Semblants amoïnats. Moltes hores de soledat. Moltes hores de cavil•lament. Moltes hores d’entrenament. Pel pla, per la platja, per la muntanya (ens diuen valents pel que anem a fer i si de cas ho som es pel que hem fet per arribar ací). Desafiant al temps, a la família. Hores de cansament, de preocupació per les lesions, de cura per no fer-nos mal, de soledat, de promeses. De tantes i tantes coses.

Tots amb un mateix somni, amb una mateixa il•lusió: ser FINISHER. Mai aconseguir un “gilet” havia estat tan dur.

Ens seiem a terra. Tan a penes hi ha lloc per que passe l’aire.

Mirades a terra. Mirades al cel. Mirades perdudes. Silenci. Molts pensaments. La família. Els amics. Els que son. Els que no son. Tots uns.

Son les 18:00 hores. L’spiker agafa el micro i com si fos un Centurió arengant a les seues tropes per anar a la guerra contra els bàrbars, comença a donar crits. Francès, Anglès, Italià. No necessitem escoltar-lo en Castellà, ni Valencià, ni Català, ni Bielorús per saber que es una crida a la lluita. A la lluita per tornar al mateix lloc unes hores després (unes quantes hores després). Una lluita respectant l’enemic. Eixe enemic que pareix ser el massís del Mont-Blanc, que pareixen ser els kilòmetres, que pareix ser el desnivell acumulat, que pareix ser la pròpia natura. Eixe enemic que en la majoria dels casos som NOSALTRES MATEIX. Bastons i braços enlaire. Queda molt poc!!!

Ens mirem a les cares intentant reconèixer aquell@s que no rebran els honors del passadís, d’aquells que amb molt de dolor (més de l’ànima que físic) no obtindran el “gilet”. Buscant aquell@s que allargaran la llista de qui no acaba. Potser a la dreta. Potser a l’esquerra. Davant o darrere. Serem nosaltres? ÉS UN ERROR.

El fet de ser allí ja és tot un HONOR i és el que val. No hi hauran guanyadors ni guanyats. Només “COURIEURS”.

En primera fila els “coronels”: Dawa, Marco, Kilian... Kilian?, no, aquest no. No necessita eixir el primer. Quin tio, tu!!!

Ells ens son pocs, molt pocs. Nosaltres més, molts més. (Per ells pocs no es faria l’Ultra, per nosaltres... Si). Ells volen el diploma i nosaltres el xalec. Ells busquen el prestigi i nosaltres la GLÒRIA.

Sona “Conquest of Paradis” de Vangelis. Els pels s’ericen. Els músculs es contrauen. Les dents s’estrènyen. La mirada es perd.

Ens demanen que tanquem els ulls i veig la Place du Triangle de l’Amitié des de l’altra banda. Com es deu de vore a l’arribada.

Els tres ens donem força. Molta força. I ens desitgem sort. Molta sort.

Son les 18:30 al cor de la capital alpina.

Compte enrere. 10, 9, 8, 7 .....Mai deu segons havien passat tan ràpids.

BON COURAGE MES AMIS!!!