UTMB 09 - Primer

Dia 28 d’agost de 2009

Son les 17:30 hores i venim de deixar la borsa amb destinació Courmayeur. Arrivem del “Gymnase de L’Ensa” situat a la localitat de Chamonix Mont-Blanc, a la Alta Saboya francesa, al peu de la muntanya que li dona nom: EL MONT-BLANC.

(Uns diuen que es la muntanya més alta d’Europa, altres diuen que es la segon després del Monte Elbrus situat al Cáucaso, entre Europa i Asia. A mi plim!!!).

Som a la Place du Triangle de l’Amitié. Hem somiat molt de temps aquest moment. No estem sols. Gairebé tres mil de persones (corredors i familiars) ens acompanyen. Pareixem disfressats: motxilles, gorres, samarretes, calcetins, sabatilles, pantalons, etc. Fins i tot amulets com Ossets, nines, xumets. Cadascun d’un color, d’una forma, d’una marca. Però tots amb un comú denominador: Qui va dins es un@ “courieur” disposat a recórrer 166 km i 18.000 m. de desnivell (+ 9.000 i – 9000. El que es puja es baixa) creuant valls i planures, pujant i baixant muntanyes, tot en un temps màxim de 46 hores.

Fotos i petons. Moltes fotos i molts petons. Marits amb dones, nuvis i nuvies, pares en fills, mares en pares. Avis mirant-se i pensant: On van Senyor? Serà precís?

Tensió, molta tensió. Algun somriure però pocs. D’algun voyeur si de cas. No hi ha marxa enrere. Semblants seriosos. Semblants emocionats. Semblants amoïnats. Moltes hores de soledat. Moltes hores de cavil•lament. Moltes hores d’entrenament. Pel pla, per la platja, per la muntanya (ens diuen valents pel que anem a fer i si de cas ho som es pel que hem fet per arribar ací). Desafiant al temps, a la família. Hores de cansament, de preocupació per les lesions, de cura per no fer-nos mal, de soledat, de promeses. De tantes i tantes coses.

Tots amb un mateix somni, amb una mateixa il•lusió: ser FINISHER. Mai aconseguir un “gilet” havia estat tan dur.

Ens seiem a terra. Tan a penes hi ha lloc per que passe l’aire.

Mirades a terra. Mirades al cel. Mirades perdudes. Silenci. Molts pensaments. La família. Els amics. Els que son. Els que no son. Tots uns.

Son les 18:00 hores. L’spiker agafa el micro i com si fos un Centurió arengant a les seues tropes per anar a la guerra contra els bàrbars, comença a donar crits. Francès, Anglès, Italià. No necessitem escoltar-lo en Castellà, ni Valencià, ni Català, ni Bielorús per saber que es una crida a la lluita. A la lluita per tornar al mateix lloc unes hores després (unes quantes hores després). Una lluita respectant l’enemic. Eixe enemic que pareix ser el massís del Mont-Blanc, que pareixen ser els kilòmetres, que pareix ser el desnivell acumulat, que pareix ser la pròpia natura. Eixe enemic que en la majoria dels casos som NOSALTRES MATEIX. Bastons i braços enlaire. Queda molt poc!!!

Ens mirem a les cares intentant reconèixer aquell@s que no rebran els honors del passadís, d’aquells que amb molt de dolor (més de l’ànima que físic) no obtindran el “gilet”. Buscant aquell@s que allargaran la llista de qui no acaba. Potser a la dreta. Potser a l’esquerra. Davant o darrere. Serem nosaltres? ÉS UN ERROR.

El fet de ser allí ja és tot un HONOR i és el que val. No hi hauran guanyadors ni guanyats. Només “COURIEURS”.

En primera fila els “coronels”: Dawa, Marco, Kilian... Kilian?, no, aquest no. No necessita eixir el primer. Quin tio, tu!!!

Ells ens son pocs, molt pocs. Nosaltres més, molts més. (Per ells pocs no es faria l’Ultra, per nosaltres... Si). Ells volen el diploma i nosaltres el xalec. Ells busquen el prestigi i nosaltres la GLÒRIA.

Sona “Conquest of Paradis” de Vangelis. Els pels s’ericen. Els músculs es contrauen. Les dents s’estrènyen. La mirada es perd.

Ens demanen que tanquem els ulls i veig la Place du Triangle de l’Amitié des de l’altra banda. Com es deu de vore a l’arribada.

Els tres ens donem força. Molta força. I ens desitgem sort. Molta sort.

Son les 18:30 al cor de la capital alpina.

Compte enrere. 10, 9, 8, 7 .....Mai deu segons havien passat tan ràpids.

BON COURAGE MES AMIS!!!

UTMB 09 - Segon

Eixim prompte, tan a penes 1:20 min. per passar baix de l’arc. La carrera s’enfila. A les primeres posicions Dawa saluda a Kilian (“Savoir Faire” que diuen els francesos).

Els carrers son plens de gent per animar-nos. Tots ens volen xocar les mans. Ánimo!, Suerte!, Bravo!, Vamos!, Allez Allez! Bon courage!, Super! son alguns dels crits que ens profereixen. L’afició espanyola es fa notar. Les cames encara estàn rígides, no s'han soltat. Tan a penes podem córrer, només caminem. Encara tenim el cor en un puny!!!

Per la rue Docteur Paccard ens anem aclarint. Eixim de Chamonix i ens enfilem per un camí de terra i arbres. Adeu Chamonix. Fins aviat!!! (encara que tots ens podem trobar forts sabem que hi hauran incidències i no anirà tot bonic per a tots. Els tres esperem estar entre els finishers. No importa el temps, ni el desgast, ni la soletat, .... Volem la Glòria)

En aquest moment comencen per a mi males sensacions. El bidó de 800 cl. perd l'aigua. Per més que l’aprete no pare de perdre (no m’havia donat problemes als entrenaments). El porte a la motxilla. Quasi al muscle. Em mulla tota la samarreta, el pit i les malles corsari. Em fique prou nerviós. Molt nerviós.

Seguim els tres quasi junts, pegant-nos crits per localitzar-nos entre la "marabunta". Encara que la dinàmica es de baixada també hi ha pujadetes que negociem a peu. Hi ha que ser conservadors, encara que hi ha qui va com cavall desbocat (Pues no queda Botifarra!!!).

A Les Houches (8 km.) arribem en 1 hora. Moltíssima gent animant. Els espanyols ens donem molts ànims. Es per a emocionar-se. Els pels es tornen a erizar. Hi ha molta gent al control. Molta tensió. Tirant007 em dona una botelleta de mig litre per portar aigua ja que el meu bidó es un desastre. Amb els nervis m’oblide d’omplir la botella i el bidó i torne cap arrere per aigua.

Despleguem els bastons perquè comença “el ball”. L’eixida del control ja es cap amunt. Primer per asfalt i després per pista ens dirigim cap al primer coll de la volta. La Charme de 1.799 m. Tot de pujada. Pujada empinada i llarga. En arribar al cim ja es de nit, esta tot emboirat i comença a fer fred. Aprofitem per posar-nos el frontal i roba.

Ara toca baixar fins a Sant Gervais per una baixada llarga i empinada. Ho fem per pistes i per un sender estret on vaig tenir alguna paraula amb un francès de poca paciència (no sé perquè a tothom li pega per voler avançar quan no hi ha lloc. Com a la pista de Penyeta camí de Sant Joan). Com encara tot el mon esta fort es baixa corrent i nosaltres també. Tirant007 ens pega un crit: “gireu-vos”. ESPECTACULAR. La vessant de la muntanya es un serpentí sense fi de llumenetes. Impressionant.

L’arribada a Sant Gervais (Km 21, passem a les 21:50, temps de cursa 3:20) és espectacular amb tot el poble il•luminat. Hi ha molta, moltíssima gent animant. Ens miren el dorsal per a cridar-nos pel nom. Ens animen un a un. Chapeau!!! Abans de l’entrada del poble em pique un “no se qué” al coll que em fa vore les estrelles fins i tot arribant-me el dolor al muscle (“maleït bixo”). Tindria el dolor tota la nit i es feia més fort quan la “braga” em tocava la picadura. Hem canvie la samarreta i faig un “apanyo” al bidó amb un plàstic. Des d’ara ja no hem donaria tant pel sac.

Hi ha un avituallament molt complet. La gent menja molt encara que apenes ens hem desgastat. Només portem 2:30 hores.

Fins aquí vam anar els tres junts. Vicent es para a prendre una sopa amb fideuets. Cul Roig (d’ara endavant CR -res a vore en CR9-) i jo anem tirant, esperant que ens alcance Vicent. Ja no el vam vore més degut que la panxa li va jugar una mala passada. Més endavant un sms ho confirma: “Estic eixin d contamines no estic b d la panxa aneu” (en un poble amb eixe nom que podem esperar!), encara que Robocop es molt Robocop.

Ens enfilem cap a Les Contamines, el camí no és gaire agradable. De pujada i amb trams d’asfalt inclòs un control sorpresa abans d’arribar al poble.

Les Contamines (Km 31, passem a les 23:44, temps de cursa 5:14, hora límit 00:45), aquí també hi ha una gran animació. Tot el poble està pendent dels corredors. Et sents important.

A l’eixida de Les Contamines, s’acabà l’animació de la gent. Ja només en trobarem en llocs puntuals. Quedem sols amb les nostres Muntayes. Encarem cap a Notre Dame de la Gorge, per un camí il•luminat amb torxes i ens creuem en molta gent que ha pujat per vore la cursa. (la gent de les muntanyes sap valorar l'esforç). Per al públic és tota una festa i més d’un va com “el deu Bacus” (com si fora Magdalena Festa Plena). Fa estona que hem deixat l’asfalt i anem primer per pista, passem pel refugi de Nant Borrant. Agafem un sender de pujada que ens porta fins a La Balme de 1.706 m. (km 39 passem a la 01:28, temps de cursa 06:58, hora límit 02:45), fa prou fred.

Passat La Balme, comença la pujada al col du Bonhomme (2.329 m.). Es fa llarga, molt llarga. És nit fosca i sols veiem les llums del frontals i el sender.

Una vegada en el coll agafem un petit descens per uns falsos planers i encarem la pujada a la Croix du Bonhomme amb molta boira, cent metres més amunt que el Col (de desnivell, no distància).

Ara cap avall per una baixada molt relliscosa i amb força pedra, fins arribar a un camí des d’on es pot baixar ràpidament fins arribar a Champieux (Km 50, entrem al control a les 4:23 i sortim a les 04:37, temps de cursa 09:53, hora límit 06:15). Les sensacions, encara que no ho comentem, comencen a ser bones. Portem quasi 2 hores de marge.

Ací l’avituallament està en una carpa molt gran on omplim les botelles i ens mengem una sopeta de fideus ben calenteta amb mongetes i ensopecs (que bona estava!!), una barreta energètica, fruits secs i un entrepà de xoriç que em pose a la butxaca, per si fa el cas. No ens hem assegut des de l’eixida i tampoc ho farem ací ja que tots el bancs estan ocupats (molta gent). Crida l'atenció vore un xiquet d'uns 7 o 8 anys repartint barretes de cereals en una caixeta. En uns anys serà finisher, segur.

Encarem ara la pujada a la Ville des Glaciers que ens conduirà al col de La Seigne.

Comença per asfalt, força avorrida, passem a dos corredors que anaven parlant animadament, eren de Polònia (no confongueu amb el programa de TV3). A uns 1.900 m. d'alçada s’agafa una pista que prompte es converteix en sender i que ens durà fins al Col de la Seigne de 2.516 m. (Km 60, passem a les 06:53, temps de cursa 12:23). Es la frontera entre França i Itàlia. Només el tio amb el lector del xip i un càmera filmant (ací la graula o grajo “ya vuela bajo”). A la pujada ja ha notat desmai. Ha intentat menjar l’entrepà de xorís però s’ha fet bola i ha hagut de tirar-lo. Em faig un gel amb cafeïna (“Gel ayudame”, com cantava Tony Ronald) i em cau de categoria. A tot això s'ha fet de dia (a la primera nit no li teníem por i ha anat molt bé), malgrat que fa molt de fred el paisatge es impressionat, és impossible d’explicar. La part italiana es la més agresta, amb muntanyes perfilades i amb unes puntes espectaculars. A destacar la magestuositat de “La dent du Geant”.

La baixada fins al Lac Combal (1970 m.) on hi ha un altre control (km 65, passem a les 07:37, temps de cursa 13:07, hora límit 10:00), és molt ràpida. Fa molt de fred, per això no estem gens de temps (fer una coca-cola, una sopeta i uns quanta fruits secs). Anem per una zona plana, on es pot vore l’efecte del glacial Soldini (unes morrenes espectaculars plenes de pins per les seues bandes). Quan portavem una estona caminant trobem a un francés que venia de cara. Li diem “Monsieur, c’est pour là” i ell ens ve a dir que s’havia deixat els bastons i tornava al control. Pobre, aquest vindria a fer 168 km. “quina broma”.

Li pregunte a CR que es el següent (jo no m’havia estudiat la lliçó i menys mal que Tirant007 venia darrere sinó em pega un puro que “pa qué”) i amb molta parsimònia em diu que es una muntanyeta. (“vamos, una tachuela” que diria un ciclista del mateix Bilbao)

Encarem cap a l'Arête du Mont Favre (2.435 m.). La pujada és dura però la fem continuada. Els quilòmetres comencen a notar-se. Trobem a molts fotògrafs. Ara veiem el glacial des de dalt però tinc que dir que el tal Favre, quasi “tocayo” meu, s’ha mostrat un poc impertinent. Quan arribem son les 08:48 del mati (portem 14:18 hores de cursa). El lloc té unes vistes espectaculars de la part italiana del Mont Blanc, crec que les millors malgrat que el cim no es veu.

I si no estem al Mont-Blanc? I si ens em perdut? Impossible. Per allí anava En Josep Mª “Massa” (“pa la carabassa”), el corredor català més famós de tot Catalunya i part de l’estat Espanyol. I nosaltres l’anàvem a passar. Ara, ara si que començàvem a creureu-ho.

A partir d’ací tot es baixada fins a Courmayeur. Primer passem pel coll Checrouit-Mison Vielle (km 73) on hi ha un control on menge dos entrepans de llonganissa (salxixó) i formatge que em suposen el millor menjar de tota la cursa ja que anava amb la “llum de reserva” encesa (possiblement em lleven la fam per als macarrons que ens esperaven a Courmayeur . Igual que els xiquets!!). Fins ací arriba el "telesilla" de la població italiana.

La baixada al poble és molt pronunciada. A mi m’agraden les baixades però en aquesta els peus s’han d’estendre fins a ser una prolongació plana de la cama. És de les que castiguen les cames de veritat, ja que baixes més de 800 m. en picat. Quasi des de dalt ja es veu el poble i mai arrives. Els Quàdriceps comencen a telefonar. Piticlín, piticlín!!!

Arribem a les 10:22 i portem un temps de 15:52 hores. Ací tenim la bossa amb la que comença aquesta història, amb roba, sabatilles, farmaciola, etc. (Feia calor i em vaig canviar la roba i les sabatilles per unes més tècniques per al tram que quedava. També em vaig prendre un paracetamol per al dolor del bitxo). Es pot menjar de calent però no ha sigut una estància agradable. Molta gent, molt de soroll i al poliesportiu fa molta calor.

UTMB 09 - Tercer

L’estància al menjador de Courmayeur va ser de lo més estressant i els macarrons quasi gelats i amb formatge que no hi havia manera que ens passaren (podeu imaginar com portem la boca i el cos a aquestes altures de la volteta). Només hi ha un wàter (encara que tampoc es necessita perquè el cos crema tota la gasolina. No tira ni el fum) i tan a penes podem llavar-nos les mans (i no ens les llavem, clar!). Tampoc es pot demanar més. Si haguérem corregut més, estaríem tots sols!!! Ni CR ni jo vam poder amb els macarrons.

Els pocs macarrons que vam menjar ens van generar dubtes ja que pensavem que eren poc aliment fins a Champex-Lac (aquest era el menjar més fort fins la nit). Mentre CR s’acomiadava de la família i de la dona de Tirant007 (xe tu, pareix James Bond) a qui li vam donar molts ànims per que li’ls traslladara, eixim de Courmayeur pels carrers de dalt, per la sombreta. De sobte una pista, que encara que rodejada de pins, el sol li pegava de ple. Cap amunt. El perfil no enganya i ací tot el que es baixa es puja i si empinada era la baixada més encara era la pujada fins al Refuge Bertone (800 m. de pujada) amb una solana i una calda que ens feia suar de valent. Vam pujar a bon ritmet. “Sin prisa pero sin pausa”. Sens dubte el moment més calorós de tota la cursa.

Ja en Bertone a 1.989 m. (12:38 h.) l’airet de la zona nord del massís del Mont Blanc es deixa notar encara que amb tanta solana si t'abrigues sues molt i si no, tens fred. Però com diuen els francesos: C’est la Vie, mon ami!!! Trago de Cola i rapidet que ens espera Bonatti (és un refugi, no una actriu italiana). El camí no es molt agradable que diguem i pica cap amunt. Portem 19.32 h. i en arribar ens seiem per segon vegada (la primera va ser en Courmayeur). Ja la fam comença a apretar i ens fem una taceta de caldo amb fideus i "tropezones", refresc de cola i amunt que hem d’anar per feina. Per les sendes de la muntanya anem travessant escorrenties del desgel. Xulo, xulo, xulo.

Baixem cap Arnuva. El camí es suau i ens deixem caure corrent i gaudint un poc de la baixada en zig zag. El control està molt ben sortit encara que a hores d’ara ja quasi no ens apeteix res. Des d’ací es veuen els igloos grogs del control du Grand Col Ferret a 2.537 m. d’alçària (el sostre de la cursa). Mengem per obligació. Mentre jo em quede embotint-me el menjar, CR se’n va davant per tal de “canviar l’aigua a les olives” i quan jo eix del control ell ja està per la senda de pujada. Com puja el tio!!!

Ens esperen 768 m. de pujada. Senda amb un desnivell bestial que fa treballar de valent als ronyons. Com es planta la punyetera senda!!! El Col Ferret vol doblegar-nos. Ho porta clar!!

He de dir que quan podia alçar la vista de terra l’espectacle que ens oferien les muntanyes era senzillament MERAVELLÒS. Els Alps italians son espectaculars (Traver, espectaculars).

Hem d’afegir que feia molt de vent de cara la qual cosa posava un poc més de “gràcia” a l’excursioneta. Al Cim del Grand Col Ferret el biruji era d’escàndol. La boira havia substituït al sol i l’abric fixe acristalat estava de gom a gom. Tots canviant-se de roba. Abrigant-se. No puc ni entrar i em pose a una banda per tal d’enfundar-me el Gore, el buff, els guants i cap avall. Pista corredora fins que vaig donar amb CR que rellentitzava el pas esperant-me. La carrera comença a aclarir-se. Ja no es la serp lluminosa de la primera nit. Ja no es ni tan sols un cuc. Sols algunes unitats soltes. Nosaltres anem be. Jo crec que prou be per al que ens pensàvem.

Fins a La Fouly es tot de baixada per camins i sendes. Algunes pronunciades i altres no tant. Es fa llarg i ja tenim ganes de berenar. Passem per una zona prou perillosa on una terra negra damunt de pedres i raels es converteix en una autèntica pista de gel, justet on la senda passava per uns terraplens considerables. Mare quina por!!! (allí rellisque i tinc l’única caiguda)

Al entrar en La Fouly ens trobem a una parella d’espanyols (voyeurs) que ens diuen, creuen fer una gracia: “vamos a tomarnos una cerveza”. De les nostres goles va eixir una sola paraula al mateix temps: “CABR...”

Un poc més i es traga els bastons com els fakirs, per graciòs.

En 18 minutets ens canviem de roba (anem cap a la nit i fa més fresca), berenem i cride a casa mentre CR xerra amb uns catalans que li diuen que ha guanyat Kilian. Ens tindrem que conformar en ser segon, tercer i quart (veieu com es estresssssant i damunt no serem els primers!!!). De nou a la marxa. Zona d’asfalt on les plantes dels peus es veuen castigades de valent, comencen a coure.

Una trucada de telèfon ens confirma que Tirant007 segueix en la cursa. Ufff, QUINA ALEGRIA!!! Força Robocop!!

Passem per Praz de Fort on unes xiquetes a l’entrada del poble i altra a l’eixida ens ofereixen beguda. A les primeres no acceptem amb un amable “Merci” però a la segon, una xiqueta de uns 7 anys no podem dir-li que no. Un got de cola per als dos, un somriure i a seguir.

Ha de dir que entre el cansament i la xiqueta ha despertat en mi un sentiment, una emoció que ha fet que tornara a pensar en la familia, a recordar al meu pare que ens va deixar feia 5 mesos però que la seua memòria em va acompanyar tota la cursa i em va donar molta força, així com en el meu amic Carles a qui en Eslida un cadafal li havia fet el mínim que podia fer-li. Un bon esglai, un gran esglai i una forta abraçada per a ell. Fins i tot recorde a Mente “el gran Orzowey” a qui vaig visitar abans d’eixir de Castelló.

El meu pensament es per a tots ells i només tinc al cap arribar a Chamonix per tal de brindar-los aquesta feta.

Es molt important el cap en aquestos tipus de curses. Molta concentració. Fixar un objectiu. Son moltes hores en silenci, en soledat, amb una sola meta: ARRIBAR. Encara que siga en 45:59:59, però arribar. Vaig tenir moments de creure’m tornar boig de tant de cavil•lar però sempre en silenci. CR i jo. Jo i CR. Un darrere de l’altre, com si fórem frares (i sense “Carmelitano”). Però “Tirant007” venia darrere. Que bé!!

Ja la nit cau quan comença la Pujada a Champex-Lac i les marques no es veuen molt bé. Hi ha poques, tal vegada la zona Suïssa siga la pitjor senyalitzada del recorregut. 480 mts de pujada per una zona boscosa. Llàstima que la zona més forestal d’aquest Ultra Trail es passe de nit. Perdó: nosaltres la passem de nit!

Arribem a Champex-Lac on un gran menjador de campanya (ni a la mili com aquestos) ens reb amb tota mena d’aliments. Però els miracles estan cars i els macarrons segueixen sense entrar. Mig plat, un iogurt i un café. Una xerradeta amb un català que després vam avançar i no va acabar i de cap nou al camí, com si forem Curro Jiménez i l'Estudiante. Quin panorama!!!

Tinc que dir que la roba tècnica que portàvem retenia el calor del nostre cos mentre estava en moviment però quan paràvem ens quedàvem titos.

Estavem a punt d’entrar en el que tots qualifiquen com el gran enemic dels “courieurs”: LA SEGON NIT

UTMB 09 - Quart i Final

Eixim del Control i bordegem el llac de Champex. Es nit fosca. Ja no hi ha públic i fa fred. Anem xino-xano i quasi tampoc veiem corredors. A hores d’ara més bé “andarins”. Queden tres pujades i tres baixades. Ja queda poc però encara queda (el mòn està ple de contradiccions). Ens creuem finishers, però ens ho hem de "currar".

Caminant per un tram de baixada quasi creiem que ens hem enganyat ja que anem sols. Per una pista de baixada tenim por. Por perquè quant més baixada més forta serà la pujada. Aquesta pujada, la de Bovine, vindrà a ser la més desagradable de tota la cursa. Després del camí ens trobem amb un pedregal força empinat. Les pedres son grans, hem d’anar poc a poc com si pujarem grans escalons (si no fora pels bastons, allí ens quedem). Davant van dos francesos que posen un ritme duríssim. Nosaltres els seguim. Ara ja va més gent darrere. Alguns els hem passat. Altres han arribat. Quasi al final tinc que parar uns segons només per refer-me. Si pares molta estona no pots moure de cap nou. El tram és tècnic “de cojon..”. Difícil com ell sol, fins que per una senda arribem a Bovine (son les 00:20 i portem trenta hores de carrera) on hi ha una carpa xicoteta en un gresolet on prenc un Nescafé que hem socarra la llengua però m’escalfa per dins. Feia temps que no sentia tant de fred i no tremolava d’aquesta manera.

Em pose fins i tot les malles corsari damunt de les curtes. Roba “per un tubo”.

El següent tram es de baixada, arriben primer al coll de Trient i després a Trient.

Trobem gent dormint a banda de la senda. En el fred que fa!

En aquest moment pense que és una possibilitat. Que puc tenir son. Res, “ni flores”, no hi ha que pensar en la son. Ja dormirem a casa. No estem ací per dormir.

A la baixada li tinc que posar un Compeed al dit del peu de CR perquè “la bufa” li ha petat. Dos xics de l’organització ens pregunten si tenim problemes. Problemes nosaltres? jia, jia, jia. Estem bé, tranquils. Anem sobrats!!

Ja baix, abans d’entrar en Trient CR em diu que va a cridar a la dona perquè vingue per ell, que abandona. Ostia!! Em quedo blanc. Li dic que no. Que queda poc (quin xiste!!!) Que anem molt bé de temps i si fa falta anar com les formigues i els caragols pues anem, però hem de finalitzar el que hem començat. Es la nostra primera UTMB. Si no acabem serà perquè ens retiren a la força. Ens tindran que lligar!

A Trient arrivem a les 02:15, (temps de cursa 31:45, Km 138.2). Un metge ens reb a l’entrada del poble i ens pregunte si anem be. “de categoria”. Ens seiem un poquet. La cara de CR era un poema. Jo ni “pio”. Em prenc una sopeta i ell res. Està apurat. En 10 minuts tornem al monte (per això em vingut, no per estar asseguts).

Al eixir del poble poques contemplacions. De cop la pujada, per senda i tot cap amunt. Estem cansats i ja es fa pesat. Al cap del ratet pare a llevar-me tota la roba que m’havia posat a Bovine. Estava suant com un porc. Li dic a CR que segueixca que ja l’agafaré. Hi havia més gent davant i darrere. Arranque de cap nou i ja estic sol. Faig la pujada sense vore llums. Ni davant ni darrere. Almenys les marques estaven clares. El control son dos parets i un sostre, un tio amb el lector del xip i una foguera per escalfar-se. Començo a baixar també sol i agafe a un tio que baixa “com el cul” i amb els dos bastons oberts ocupant la senda i mitja muntanya. Els meus peus i cames no estan per fer “derrapages” i vaig darrere. En arribar baix m’espera CR i entrem junts al control de Vallorcine (km 147, hora d'arribada 05:34, temps de cursa 35:04). Ens seiem en la carpa, fem una sopeta, i descansem. Hi ha molta gent dormint en el banquets.

A l’entrada del control hi ha un cartell que diu que queden 850 m. de pujada en 8 km. i 1.000 de baixada en 10 km. És fàcil, 100 de desnivell per kilòmetre. Ja, ja, ja. Nasti de plasti.

Eixim i junt unes fogueres amb les que la gent del lloc s’escalfa anem a buscar el riu que seguim una estona mentre fa un fred que pele. Quant més planegem més dura serà la pujada.

Arribem a la carretera i mirem la muntanya. La gent puja en zig zag fins arribar a perdre’s de vista. Va que queda poc!

CR puja com un coet. Jo comence a “fer la perleta”. Li dic d’anar-se’n sol, que pot fer una hora menys que jo. Però es cabut, cabut.

Em passa prou gent. Pugem per escalons fets de troncs i pedres. Uf va dir ell!!

Des de dalt es veu la carretera i els cotxes son molt xicotets. La gent quasi no es veu.

Estem en un gran pedregal. Pedres grans i menudes. Les forces estàn justetes i no és el moment de fer la cabra. Arribem a la Tête aux Vents (Km 155, hora 08:18, temps de cursa 37:48). La vista es impressionant: el Mont Blanc, la Mer de Glace, L’Aguile du Midi i Chamonix al fons de la vall. (Tan fàcil i descansat que haguera sigut anar per la carretera)

Només ens queda baixar (només). La baixada es corredora com a mi m’agrada, però encara que el cap dòna l’ordre "les bufes" dels peus couen com dimonis i no obeeixen. No puc. Al principi el terreny és tècnic però desprès es una autopista. Per desgracia ni CR ni jo tenim el peus per córrer. Baixant ens passa un munt de gent.

Per fi, arribem a les primeres cases de Chamonix i em conecte el “mans lliures” per retransmetre l’arribada a la família (tipus “Calleja”). Impressiona l’ambient. Molta gent al carrer animant i aplaudint. Ens donen forces per arribar corrent a meta. No hi ha cansament ni dolor. Ens sentim en un altre mon (potser el de Yupi). Abans de creuar la meta li preguntem a la dona de Tirant007 per ell. Està de camí. BIENNNNN!!! Veníem a acabar i acabarem els tres. És el més important. I a més a més si algún dels tres ho mereixia era ell. Han sigut dos anys molt durs. Chapeau mon ami!!!

Uns metres abans de la Meta veig la imatge que hi havia vist 40 hores abans, quan ens van demanar que tancarem els ulls. I...

...ni puc, ni vull detallar l’emoció al creuar la meta.

NOTES:

El meu soci Cul-Roig ja tenia aquest nick abans d’anar-li jo quasi tota la cursa al darrere. Que sou molt mal pensats!

Agrair-li al pelut més pelut de tots els peluts de Moró el seu suport anímic i moral. Salvador eres un fenomen.

Tornar a l’UTMB? “Tiempo por venir: FUTURO”

No teniu altra feina que llegir açò?

De la Plana als Alps

CollaConills, Cul-Roig i Tirant007

(Mentre llegiu us recomane escoltar “Conquest of Paradis” de Vangelis)

Mi maleta. ¡¡¡Ay mi maleta!!!

Jueves 26 de agosto de 2009

Son las 22.15 h. cuando el vuelo 1406 de EasyJet proveniente del Aeropuerto de Barcelona-El Prat acaba de tomar tierra en el Airport Genève Switzerland (No digo Ginebra porque enseguida asociáis al Cubata).

Larguísimos pasillos hasta llegar a la terminal de equipajes. Menos mal que la tecnología suiza funciona como un reloj y hay varias cintas mecánicas que te llevan de paseo sin mover un solo pié.

Una vez en la sala de “bagages” me sitúo en la cinta cuya boca debe vomitar mi maleta.

En breves momentos podré disponer de mis pertenencias y fuera me esperará la “navette” de Alpybus (75 € ida i vuelta) que me llevará al hotel en Chamonix-MontBlanc, capital de los Alpes franceses.

Las maletas van saliendo y los pasajeros, alborozados, recogen sus pertenencias. ¡Que bien! ¡Que alegria!

Apenas quedamos 6 o 7 personas esperando los equipajes como si del “maná” se tratase cuando de pronto la cinta se para y las maletas dejan de salir. ¡¡Caspita!! ¡¡Recórcholis!! Me quedo blanco. Muy blanco.

Con mi chaqueta bajo el brazo, mi revista y mi Sudoku recorro de un lado para otro la sala como un poseso. Busco y rebusco por todas las cintas de todos los vuelos del Aeropuerto Internacional de “qué más da ya”. Mi color va a menos: Más blanco si cabe y lánguido. Muy lánguido.

Pienso en mis bastones (limpitos ellos), zapatillas, Gore, forro polar, gorras, camisetas, mallas cortas y largas, en tantas y tantas cosas, materiales e inmateriales, visibles e invisibles.

De repente me invade la misma angustia que sintió Manolo Escobar cuando se quedó sin “su carro”. ¡¡¡“Cagoenla”!!!

Me dirijo a la oficina de reclamaciones del aeropuerto (“Litiges bagages”) y afortunadamente para mí me atiende una mujer en castellano, aunque desafortunadamente para ella porque tiene que oír toda clase de improperios, y palabras malsonantes, explicaciones que ni va ni le vienen y adjetivos calificativos poco edificantes que no reproduzco por estar en horario infantil.

Me comunica que EasyJet si no encuentra mi equipaje en 5 días, lo continúa buscando durante otros 30 días más y yo le digo que si al día siguiente no aparece, me vuelvo “pal pueblo” que allí no pinto nada sin mi equipaje. Que llevo 3 meses entrenando como un “gili” como para no poder hacer lo que he venido a hacer. ¡Conforme voy hablando siento como me va saliendo la espuma por la boca!

Me da los impresos correspondientes con una serie de teléfonos y una página web http://www.worldtracer.aero/filedsp/u2.htm donde puedo controlar el equipaje perdido online mediante el número de referencia del expediente que me han asignado. (los impresos los rellenó ella muy amablemente con una sonrisa. Perdón, con un boli)

Salgo de nuevo a la sala de equipajes y sigo buscando (como Marco a su pobre mamá). De pronto suena mi teléfono móvil. ¡¡¡Lo que faltaba!!! Es el conductor de la furgoneta que me debe llevar a Chamonix. Con el poco francés que sé (falté a algunas clases en el instituto) entiendo que el tío está harto de esperarme, ¡que dónde estoy! ¡que ya han salido todos! Son las 23:10 Le digo que “le bagage est perdú” y quedo con él en el mostrador de información de la salida. Tengo que abandonar la sala de equipajes o me quedo en Suiza.

Quiero agradecer el ánimo insuflado por un grupo de madrileños que iban en la “navette” i que se ofrecieron en ayudarme dentro de sus posibilidades.

Cuando llego al hotel es la 1.00 h de la madrugada. Estoy fundido. Agotado física y mentalmente. A las 2.15 aún doy vueltas por la cama con mi ropa de calle (no tenía ni “gayumbos” para cambiarme). Me despierto a las 5.30 h. Si algo tengo claro es que si no aparece la maleta vuelvo a casa. Al rato me levanto y en unos instantes estoy dando vueltas por Chamonix. Las montañas de alrededor impresionan. Con su nieve y todo. Apenas están puestas las calles. Sólo Repartidores, barranderos, basureros….. y yo. Las ojeras me llegan al suelo. Es jueves y aunque llegue la maleta ¿que voy a hacer mañana si estaré "pa l'arrastre"? Miro escaparates ¿Cómo voy a comprarme todo un equipo nuevo? Sale carísimo. Mi mujer me telefonea y me dice que me lo compre todo que ha sido mucha preparación y que no puedo echarlo a perder todo. Que no, que si no aparece la maleta me vuelvo a La Plana.

A las 8:00 voy al apartamento de Cul-roig i Tiran007 (en adelante CR i T7). CR consulta por internet en la web mencionada con anterioridad y... “e Voilà”. LA MALETA SALDRÁ DE BARCELONA EN EL VUELO 1402 DE LAS 12:05. Un atisbo de esperanza. Un rayo de luz parece iluminar mi demacrado rostro. Junto con T7 y su mujer voy a la estación de tren a buscar un billete. Demasiadas horas para llegar a Ginebra (transbordo incluido en Saint Gervais). La ciudad de Calvino y más concretamente su aeropuerto de Coindrin tienen la llave de mi primer UTMB

Acepto y agradezco que me lleven en coche al Aeropuerto de Ginebra (aunque me pierda su paella). Llegamos a las 11.00 h. previo pago de 30 € para circular por las carreteras-autopistas suizas (1h 30 min. de viaje). Ellos se vuelven a Chamonix. Yo ya me las arreglaré, que ya soy mayorcito (quizá demasiado).

Me dirijo al mostrador de EasyJet y unas cuantas ventanillas y oficinas después (con mucha educación, eso sí) consigo llegar al despacho de “Litiges Bagages” de Swissport por la zona de oficinas (no por dónde entré por la noche). Les informo de lo que me ha pasado y que al consultar por internet cita el vuelo que llega a las 13.30 h. Me indican que si quiero, me llevarán la maleta al hotel de Chamonix. ¡¡¡Ni pensarlo!!! ¿Y si tardan dos días? Se lo agradezco pero NO. Entonces me dicen que cuando los paneles informen de su aterrizaje que vuelva y me dejaran entrar por la “puerta falsa” a la sala de equipajes.

Mientras hago tiempo, pregunto dónde comer y lo más importante: cómo volver a Chamonix desde el aeropuerto.

Lo de comer es fácil: en el Burguer king del aeropuerto. Aviso: La “señora María” del kiosco del aeropuerto no admite Euros, aunque hay oficina de cambio en la terminal.

Lo otro más complicado. Debo coger un autobús urbano (2 €) desde la terminal hasta la parada de la Place des Vingt-Deux cantons, situada a unos 100 mts. de la “Gare de Cornavin”, en pleno centro de Ginebra. Desde allí por la Rue du Mont-Blanc, calle peatonal con terrazas de bares (que lugares) llegar a la “Gare Routière”. La estación de autobuses internacionales situada en la Place Dorcière, entre la R. Mont-Blanc i la R. des Alpes, muy cerca del Lago LÉMAN.

A las 14:00 la maleta está en mi poder. “Mi tesooooro”. Ni que decir tiene lo que siento en estos momentos. Embargado por la emoción (y por Hacienda) me voy al burguer a comer. A las 15:10 llego a la Gare Routière y me informan que el autobús de vuelta a Chamonix (35 € del ala) sale a las 17.50 h. Después de mucho pasear y vagabundear con la maleta a cuestas (no sé porqué pero creo parecerme a Paco Martínez Soria), me acerco al lago Léman para observar y admirar su famoso chorrito (Jet d'eau) símbolo de la ciudad. Unas fotos, un helado y al autobús.

Son las 20.00 h. cuando bajo del autobús en la parada de la estación de tren de Chamonix. ¡¡¡Estoy agotado!!! Con la maleta bajo el brazo llego al hotel pasando por las principales calles de la población llenas de terrazas atestadas de gente (la mayoría con las pulseritas identificativas del UTMB o CCC). Ceno y a dormir que mañana tendré que recoger el dorsal i por la tarde tengo “baile” y de pareja me he reservado a las más feas: La Charme, Notre Dame de la Gorge, La Balme, Croix de Bonhome, etc... y la más…... de entre todas: El Grand Col du Ferret.

NOTA:

L'adreça del blog? Us imagineu arrivar a l’aeroport de Ginebra dimecres a la nit i que la maleta no aparega? (l'UTMB és divendres). I menys un Sudoku, una revista i una xaqueta ho porte tot en ella. Quina nit!
Però eixa serà un altra història.